Modernisme

Moviment cultural produït a Occident a la fi del s. XIX i al començament del s. XX.

 

En l’aspecte de l’art —tot i que quan s’aplica al català el mot té un sentit més ampli— sol designar només els corrents de l’art occidental —especialment arquitectònics i decoratius— coneguts en altres països com a Art Nouveau, Modern Style, Jugendstil, Stile Liberty, Sezessionstil, Style 1900, Style Nouille, etc. És un estil derivat bàsicament del prerafaelitisme i el simbolisme, caracteritzat pel predomini de la corba sobre la recta, la riquesa i el detallisme de la decoració, l’ús freqüent de motius vegetals, el gust per la asimetria, l’esteticisme refinat i el dinamisme de les formes.

 

Hom en situa l’origen a Anglaterra, on les influències del moviment Arts and Crafts i del revival gòtic havien donat ja vers 1870-80 un estil, l’Aesthetic Movement, que era un preludi contingut de l’Art Nouveau. Fins a la segona meitat del decenni dels vuitanta no aparegueren les primeres obres modernistes —A.Gaudí i L.Domènech a Catalunya, L.H.Sullivan als EUA, etc.—, i fou en el decenni següent que l’estil es generalitzà en l’obra d’arquitectes com els belgues V.Horta i H.van de Velde, el francès H.Guimard, l’escocès C.R.Mackintosh —director de l’escola de Glasgow—, l’alemany A.Endell i els austríacs O.Wagner, J.Hoffmann i J.M.Olbrich, d’artesans com els francesos R.Lalique i É.Gallé —aglutinador de l’escola de Nancy— i el nord-americà C.L.Tiffany, i d’il·lustradors i cartellistes com l’anglès A.Beardsley i el txec A.M.Mucha. A França, el 1895 Samuel Bing obrí la botiga l’Art Nouveau, que contribuí a fer posar de moda l’estil que fou difós arreu per la revista muniquesa Jugend , fundada el 1896, i li donà nom. Al món germànic el moviment anà molt lligat a la Sezession. El triomf internacional de l’estil fou sens dubte l’Exposició Universal de París del 1900, i després d’aquest any, tot i que hom continuà conreant-lo uns quants anys encara amb força, perdé ja el caràcter renovador; contribuí, però, a conformar nous estils que el succeïren. El 1884, quan el mot apareix —potser per primer cop a Catalunya— a L’Avenç , Ramon Casas i Santiago Rusiñol, encara uns desconeguts, presentaren a la nova sala Parés obres que ja foren controvertides per la crítica ( La corrida , de Casas; Barcelona, col·l Sala). Era l’època dels primers assaigs arquitectònics d’Antoni Gaudí, el gran arquitecte que posà aquest moviment a l’avantguarda de l’art internacional, amb grans obres tan primerenques com el palau Güell (1886-91) (gaudinisme); Lluís Domènech i Montaner, amb el restaurant de l’Exposició Universal del 1888 (Castell dels Tres Dragons), ja se situava gairebé al seu nivell. El camí decorativament fantasiós i estructuralment innovador dels dos arquitectes fou seguit aviat per molts altres, com Antoni M.Gallissà, Jeroni F.Granell, B.Bassegoda i Amigó, Pere Falqués i, sobretot, Josep Puig i Cadafalch, autor, entre altres obres, del local d’Els Quatre Gats, centre de les tertúlies i de les manifestacions dels modernistes.

 

Paral·lelament, J.Domènech i Estapà i Enric Sagnier conreaven un eclecticisme amb influència modernista, de gran espectacularitat. Modernisme en art era sinònim de modernitat, i en aquell moment aquesta, en pintura, era el naturalisme tal com el definia l’àrbitre de la crítica Raimon Casellas. Constituïren el Modernisme pictòric els mateixos Casas i Rusiñol quan importaren de París el ressò de l'impressionisme d’Edgar Degas els primers anys del decenni del 1890 ( Plein air , 1891, de Casas, Museu d’Art Modern de Barcelona), enmig de la incomprensió de bona part del públic i de la crítica. El terme, però, incloïa també el simbolisme molt o poc decadentista conreat per l’anglòfil Alexandre de Riquer (des del 1893), per Rusiñol en els seus plafons del Cau Ferrat del 1896, per Joan Brull, per Josep M.Tamburini, per Sebastià Junyent —que també havia fet impressionisme gris— i pel catòlic Joan Llimona, i, en certa manera, també incloïa l’exuberància cromàtica del llunyà Hermen Anglada.

 

En escultura la màxima figura era Josep Llimona, seguida, mai amb tanta identificació amb les noves tendències europees com ell, per Enric Clarasó, Miquel Blay, Agustí Querol i Eusebi Arnau, que integraren sovint la seva obra a la nova arquitectura. A nivell pràcticament popular el Modernisme era sobretot l’art simbolista i, especialment, les arts decoratives sinuoses i exuberants emmarcades dins l' Art Nouveau o el Modern Style europeus: escultors com Lambert Escaler i Dionís Renart, dibuixants com Lluís Bonnín, pintors com el primer Pau Roig, moblistes com Gaspar Homar i Joan Busquets, dissenyadors com Josep Pey, cartellistes com Gaspar Camps —i els mateixos Casas i Riquer—, orfebres com la família Masriera, exlibristes com Josep Triadó i Joaquim Renart —i sobretot Riquer—, i homes polifacètics com Adrià Gual i Lluís Masriera, la majoria pertanyents a una generació més jove, perpetuaren un estil en la decoració que aviat restà desproveït de la inquietud de renovació que informà els primers modernistes. Contra aquesta desviació espectacular i decorativista s’alçaren joves com Mir, Nonell, el primer Picasso, Pidelaserra, Canals i altres que, rebutjant la denominació de modernistes que els continuaven aplicant els crítics més conservadors, retrobaven la inquietud renovadora que els més grans ja havien abandonat i posaven la pintura catalana a l’avantguarda de l’art occidental. Mentre que en la pintura l’art modernista entrava en decadència al principi del s. XX, en escultura —especialment l’aplicada— i, sobretot, en arquitectura encara perdurà molts anys en l’obra genial del primer Josep M.Jujol, Joan Rubió i Bellver, Lluís Muncunill, Salvador Valeri, Alexandre Soler i March i Cèsar Martinell.

 

Arrelà també al País Valencià (Francesc Móra, Manuel Peris, Demetri Ribes) i a Mallorca (Gaspar Bennazar, Francesc Roca) i s’expandí a altres terres a través d’arquitectes catalans, com Josep Grases (a Madrid), Enric Nieto (a Melilla), Pau Monguió (a Terol) i Eugeni Campllonch i Julià Garcia i Núñez (a l’Argentina), fins al punt que fou designat en molts llocs de l’àrea hispànica com l' estilo catalán.